La detecció del primer portador asimptomàtic del bacil de la febre tifoide fou mèrit de George Soper, un enginyer civil

La febre tifoide va ser una malaltia molt freqüent a Europa, de la que morien molts malalts fins que el desenvolupament de la higiene pública la ha convertit en rara, ja en el darrer terç del segle XX. Probablement molts metges joves no n’han vist cap cas. L’ús del cloramfenicol des dels anys quaranta en els malalts diagnosticats va millorar notablement el pronòstic de la malaltia , tot i que aquest antibiòtic deixà d’usar-se pel risc de causar anèmia aplàstica.
Durant el segle XIX, la febre tifoide formava part de les febres pútrides, en les que s’hi barrejaven malalties diverses. A primers del segle XIX, el 1829, un professor de l’Escola de Medicina de Tours, Pierre Bretonneau (Fig.1), va caracteritzar el patró clínic de la malaltia.

Pierre Bretonneau, retrat de René Théodore Berthon
Fig.1 Pierre Bretonneau, retrat de René Théodore Berthon

L’anglès William Budd (Fig. 2), quan era metge de poble a la vall del riu Taw, una comarca a la vora de Bristol, va ser el primer que va assenyalar, el 1859, que la transmissió de la febre tifoide es feia per aigua contaminada i per contacte de persona a persona després d’estudiar amb detall dos brots epidèmics .

William Budd
Fig.2 William Budd

Eberth (Fig. 3), un microbiòleg alemany, va ser qui va detectar per primera vegada, el 1880, el germen causal, el denominat bacil d’Eberth en honor seu.

Carl Joseph Eberth
Fig.3 Carl Joseph Eberth

Fins el 1906 no es va saber que la malaltia podia ser transmesa per portadors sans. Qui ho va descobrir, George Soper, no era metge sinó enginyer civil, i es va convertir en un expert en sanitat pública. Havia estat contractat per l’estat de Nova York per investigar els brots epidèmics que es produïssin.
L’any 1906 li van encarregar que investigués com s’havia produït un brot de febre tifoide que havia afectat la família d’un banquer de Nova York que havia llogat per l’estiu una mansió a Oyster Bay, un lloc molt selecte per vacances de gent rica, on hi tingué una casa el president Theodor Roosevelt. Al mes d’agost havien caigut malalts 6 membres dels 11 amb que comptava la família, inclosos els membres del servei. Soper va descartar que l’aigua del wàter pogués contaminar l’aigua de beguda, que el marisc de la badia no fos en aigua contaminada i que la llet que consumien tampoc fos contaminada. Aleshores va interrogar la família i el personal del servei. La cuinera havia estat contractada a principis d’estiu i els diumenges feia unes postres que consisteixen a gelat amb préssec fresc al damunt. Aquesta cuinera es deia Mary Mallon, i era una immigrant irlandesa de 37 anys, aparentment plena de salut.
Soper investiga què havia passat a les cases on prèviament havia treballat Mary Mallon entre 1900 i 1907, i té la sorpresa de trobar que 22 persones havien tingut una febre tifoide. Visita novament Mallon a la casa del banquer per demanar-li que es deixi treure sang i li doni una mostra d’orina i de femta per examinar-les al laboratori, però ella el treu de casa amenaçant-lo amb una forquilla de trinxar.
A Nova York, l’any 1906, hi van haver 639 morts per tifoide, i les autoritats estaven molt preocupades, però mai s’havia relacionat un brot amb una persona.
Mary Mallon és detinguda i portada a l’hospital, on les proves que li fan demostren que era portadora de la Salmonella typhi. Com que refusa sotmetre’s a la colecistectomia que li proposen per eliminar el reservori de microbis, la ingressen a un hospital que es troba en una petita illa prop de la costa, on hi passa tres anys, fins que el nou Comissari de Sanitat de l’estat de Nova York la deixa marxar si promet que mai més farà de cuinera.
Està tres anys en llibertat, però com no sap fer altre cosa que cuinar, acaba llogant-se com a cuinera en diversos llocs, entre ells un hospital maternal on van haver 25 casos de febre tifoide. Soper és novament cridat a investigar aquest brot i descobreix que la cuinera, que es feia dir Mrs. Brown, era en realitat Mary Mallon, i que segurament seguia sense rentar-se prou bé les mans, perquè probablement contaminava les postres que preparava, que eren un menjar no cuinat.

Retall diari Typhoid Mary
Fig.4 Retall d’un diari nord-americà

El cas va arribar a la premsa, que denomina a la cuinera “Mary la tifoide” (Fig. 4). Mallon va ser confinada definitivament al mateix hospital on havia estat, que era un centre antituberculós, on hi passa els 23 anys següents, fins que mor el 1938 als 67 anys per un accident vascular cerebral.
Aquest cas és el primer en que s’ha reconegut que una persona aparentment sana pot transmetre malalties. La mesura de confinament tan perllongat a que va ser sotmesa generà un cert debat públic en el seu moment, en el que es confrontava el dret a aplicar mesures per la població amb els drets individuals. En realitat Mary Mallon va incomplir la seva promesa de no cuinar més, i segurament tampoc complia amb la higiene personal bàsica, com la de rentar-se les mans després d’anar al lavabo, norma indispensable, i molt especialment en el personal de cuina per evitar la transmissió de malalties de transmissió fecal-oral. Segurament haurien pogut actuar preventivament amb mesures menys dràstiques que les que van aplicar i que van determinar que una persona plena d’energia fos empresonada durant un terç de la seva vida sense haver comès cap delicte.

Referències
Pierre Bretonneau (1778-1862), fever physician. JAMA, 1968; 205(3):175-77.

Willam Budd . A contagious principle on enteric fevers. Br Med J 1859; ii: 4-28.

C.J. Eberth Bacillus typhosus. Virchow Arch 1880; 81 (I): 58.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s