La malaltia de Carrión es coneix pel nom d’un estudiant de medicina peruà que s’autoinoculà l’agent causal de la malaltia

Al segle XIX, la malaltia de Carrión era endèmica en certes valls andines del Perú, Equador i Colòmbia, que afectava només a gent pobra. Es coneixien dues fases de la malaltia, la febre de la Oroya, que era una fase febril amb anèmia, que apareixia al principi, i tenia una moderada taxa de mortalitat, seguida, en els que no morien, per una segona fase asimptomàtica i benigna que cursava amb berrugues cutànies. Hi havia un interval lliure de símptomes de duració variable entre la fase febril i la fase de berrugues, denominada berruga peruana (Fig.1).

Berruga peruana a la cara
Fig.1 Berruga peruana a la cara

Es va descriure com a febre de la Oroya una epidèmia de febre, acompanyada d’anèmia hemolítica, que va aparèixer el 1871 entre els treballadors que construïen la línia del ferrocarril Lima – La Oroya, la causa de la qual no es va identificar.

Entre els científics peruans hi havia dues teories per explicar aquestes malalties. La unitària, que considerava que febre i berrugues eren manifestacions diferents de la mateixa malaltia, que es presentava en dues fases, i la teoria dels que creien que eren dues malalties independents.

Carrión va contribuir involuntàriament amb la seva autoinoculació, que acabà amb la seva mort, a aclarir que les dues formes clíniques son expressions d’una sola malaltia.

Daniel Alcides Carrión era un “cholo”, és a dir un mestís entre un home blanc i una dona indígena (Fig.2). El seu pare era un metge equatorià que s’havia instal·lat a la població peruana de Cerro del Paso, a la província de Pasco, situada al centre del Perú.

Daniel Alcides Carrión
Fig.2 Daniel Alcides Carrión

Daniel neix el 1857, segueix estudis secundaris a Lima i després comença medicina a la universitat de San Marcos, la més antiga de l’Amèrica Llatina. Ja d’estudiant s’interessa per les malalties que afecten als indígenes dels territoris pròxims a Cerro del Paso, ciutat on va viure de nen.

Anys després de la mort de Carrión, el bacteriòleg argentí d’ascendència anglesa, Alberto Barton Thompson (1870 – 1950) (Fig.3), la família del qual s’havia refugiat a Perú per raons polítiques, va descobrir el 1905 bacteris en la sang perifèrica de malalts amb febre de la Oroya, que es van denominar Bartonella bacilliformis.

Alberto Barton
Fig.3 Dr. Alberto Barton, el primer en identificar l’agent etiològic de la malaltia de Carrión

El bacteriòleg japonès Hideyo Noguchi (Fig.4), que treballava a l’Institut Rockefeller de Nova York, va descobrir els mateixos bacteris als malalts amb febre de la Oroya i als que tenien berrugues. A més, aconsegueix induir les dues síndromes injectant cultiu de Bartonella a micos (Macacus rhesus), confirmant que és una sola malaltia amb dues expressions clíniques seqüencials.

Hidayo Noguchi
Fig.4 Hidayo Noguchi demostra que la malaltia de Carrión està causada per Bartonella bacilliformis

Carrión havia acabat el servei militar (Fig.5) i estava fent pràctiques com estudiant a l’Hospital Dos de Mayo de Lima, però el 1885 s’interrompen les classes a causa de la guerra entre Xile i Perú. A Lima es crea una Acadèmia Lliure de Medicina que convoca un concurs, amb premi al millor treball sobre Etiologia i Anatomia patològica de la malaltia de les berrugues. Carrión no pot participar en el concurs perquè no té recursos de laboratori d’anàlisis bacteriològics ni d’anatomia patològica, però malgrat això decideix d’una manera brusca i impulsiva, i sense tenir cap protocol preparat, autoinocular-se material provinent de berrugues, per determinar quina és la simptomatologia inicial de la malaltia.

Daniel Carrión
Fig.5 Daniel Carrión amb uniforme militar

Un company seu, que estava a la mateixa sala de l’hospital, es presta a inocular-li el producte sanguinolent que obté després de burxar les berrugues d’una malalta, la Sra. Carmen Paredes que estava ingressada a la sala de las Mercedes, on Carrión era intern. La inoculació es fa el 27 d’agost. L’únic element que li donaria un aire mínimament científic a l’experiment és un diari en el que Carrión anotà els símptomes que s’anaven presentant.

Als 21 dies de la inoculació, escriu que comença a tenir febre i seguidament s’anemitza. En els següents dies empitjora, perd pes i apareixen dolors musculars i dolor abdominal. Mor als 18 dies de començar el quadre amb símptomes de sèpsia greu.

El cas del Dr. Carrión va passar a l’oblit al cap d’uns mesos d’haver-ne parlat els diaris locals. Ell pensava que les berrugues constituïen una malaltia única i benigna. La seva autoinoculació va demostrar que berrugues i febre amb hemòlisis son diferents aspectes de la mateixa malaltia. Carrión confessa que, si ho hagués sabut, no s’hauria auto-inoculat. Al cap dels anys, la figura de Carrión s’ha magnificat i se’l considera el símbol dels metges peruans. El dia 5 d’octubre, el dia en que va morir, es celebra el dia de la medicina peruana. Al Perú trobem hospitals, centres sanitaris, instituts escolars amb el nom de Daniel Carrión, així com estàtues dedicades a aquest metge, gloria del Perú a qui l’estat li va dedicar un segell (Fig.6).

Segell peruà Daniel Carrión
Fig.6 Segell peruà dedicat a Carrión

Un intern com ell, de la mateixa sala que Daniel Carrión, que va presenciar la inoculació i va viure de prop la malaltia i la mort, reconeix anys més tard en la tesi que va fer sobre la malaltia de Carrión (Fig. 7), que malgrat l’anèmia progressiva no el van transfondre perquè els metges que l’atenien volien veure l’efecte que feien les injeccions d’àcid fènic que li van posar, per la seva pretesa acció antisèptica. És raonable pensar que en la mort de Carrión hi van influir els metges que el van tractar.

Fig.7 El Dr. Arce, que havia estat company de Carrión quan eren estudiants i testimoni de la seva mort

Ara sabem que la malaltia es concentrava en la població de certes valls andines que coincideixen amb l’hàbitat del vector que transmet la malaltia, un flebòtom denominat Lutzomya verrucana, coneguda popularment com “titira”, identificat per l’entomòleg Charles Towsend el 1913 en valls occidentals dels Andes, de 500 a 3000m sobre el nivell del mar on predomina un clima càlid i humit.

Referències

1. R. Shimabuku. 100 años de la visita del Dr. Hideyo Noguchi al Perú y su contribución al estudio de la enfermedad de Carrión. An Fac Med., 2020; 81 (1): 108 – 112.

2. O. Frisancho Velarde. El descubrimiento de la Bartonella bacilliformis. Boletín Soc. Per., Med. Int. 1996; 9 (3): 214-220.

3. O. Pamo Reyna. Daniel Carrión: mito y realidad. Rev Med. Hered., 2003; 14 (2): 214 – 220.

Hi ha 2 comentaris

  1. Hay un error en la fecha de la guerra Lima _Perú y la interrupción de los estudios de Carrión. Pone 1985 y debería ser 1885.
    También pone que Carrión no tenía ” recursos” de laboratori d’anàlisis bacteriològics ni d’anatomia patològica, en vez de cursos.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s