Nicolás Achúcarro Lund, un neuròleg amb una carrera brillant, frustrada per la malaltia

Nicolás Achúcarro va ser un metge basc, nascut a Bilbao el 1880, de família burgesa i il·lustrada (Fig.1). El pare era oftalmòleg i la mare noruega.

Fig.1 El Dr. Nicolas Achúcarro

Quan fa el batxillerat a l’Institut de Bilbao, té de mestre a D. Miguel de Unamuno, que ensenyava llatí. Comença la carrera de medicina a Madrid el 1897, i té a Ramon y Cajal com a catedràtic d’histologia. El 1899, passa els tres mesos de vacances d’estiu a la universitat alemanya de Marburg per estudiar a la càtedra de fisiologia. Aquell any li donen el premi “Martínez Molina” pels seus coneixements en anatomia.

Amb la idea que l’ensenyament a la facultat és d’una absoluta mediocritat, es matricula d’alumne lliure els últims tres anys de carrera i passa els anys en part a la càtedra de Juan Madinaveitia de l’Hospital General de Madrid, i en part al laboratori d’histologia del Dr. Luis Simarro (Fig.2). Li agrada tant la feina de laboratori, que en munta un a casa seva a Bilbao per seguir treballant en histologia normal i patològica, especialment del sistema nerviós.

Fig.2 Investigación, Simarro en su laboratorio, 1897. Joaquin Sorolla. Museo Sorolla, Madrid

El 1904, quan té 24 anys, acaba la carrera i fa una estada a Paris al servei del professor Babinski a l’hospital de la Pitié i del professor Pierre Marie a la Salpetrière. L’any següent està a Florència a la Clínica Salvi de psiquiatria i desprès a Munic al servei del professor Kraepelin on hi està tres anys al laboratori del neuropatòleg Alzheimer (veure aquesta entrada del 22/03/21), que valora molt Achúcarro, a qui considera intel·ligent, treballador i amb molts coneixements (Fig.3). Allà fa la seva tesi doctoral sobre l’anatomia patològica de la ràbia. Es desplaça a Madrid per llegir la tesi el 1906.

Fig. 3. Fotografia del Dr. Alois Alzheimer amb els seus col·laboradors el 1909-1910.
Achúcarro és el segon per la dreta a la fila superior. El de la seva dreta és el Dr Alzheimer.

Alzheimer el proposa per dirigir el laboratori d’Anatomia Patològica del Manicomi Federal de Washington (Fig.4), que li havien ofert a ell. Abans d’acceptar fa un viatge visitant els millors centres europeus, per veure com estan organitzats. Finalment marxa als Estats Units on hi estarà dos anys en que posarà en marxa el centre. Torna a Espanya el 1910 i l’any següent es casa.

Fig.4 Hospital del govern per dements a Washington.

El 1910, guanya una plaça a l’Hospital General de Madrid, on hi estarà fins el 1918. Aquell 1912, és invitat per Carl Jung per donar una sèrie de cursos sobre malalties mentals a la universitat de Fondham (Nova York), on és nomenat Doctor honoris causa.

Entra al laboratori de Ramón i Cajal sense sou, on hi estarà poc temps (Fig.5). En aquests 8 anys compagina la seva feina com neuropsiquiatra privat amb la direcció del laboratori de la Junta d’Ampliació d’Estudis, on té deixebles, com els Drs. Lafora, Pio del Rio Hortega, Calandre, Miguel Gayarre i Jimenez de Asúa.

Fig.5 En el laboratori de Cajal. Achúcarro és el metge alt i somrient a la meitat de la fila de metges que escolten Cajal.

Al laboratori troba un nou sistema de tinció dels diferents elements de la neuròglia, conegut com mètode d’Achúcarro.

El 1915, comença a notar els primers símptomes de malaltia. L’any següent s’ha de retirar a casa seva, a Bilbao, perquè no pot seguir el ritme. Ell mateix es diagnostica de malaltia de Hodgkin, que li causarà la mort el 1918, quan només té 37 anys.

Referències

Pacheco-Yáñez Luisa. Nicolás Achúcarro Lund: esbozo biográfico del primer neurocientífico vasco. Gac Med Bilbao. 2020;117(4):263-273

López Piñero JM. Nicolás Achúcarro. El hombre y la obra. Gaceta Médica del Norte. 1968; 18,(2): 199- 211.

Campos, Antoni. Nicolás Achúcarro. Su vida y su legado a los cien años de su muerte. Anales RANM, 2018; 135 (2): 125-13O0.